AMARADA
MATÈRIA
XAVIER PENYA-ROJA
Xàtiva: Abril 2008
Per als que busquen mantenir
la fe
esperançada en l’Amor.
CRIT
“Tots
van a parar al mateix indret; tots van
ser fets de la pols, i tots tornen a la pols. ¿Qui ho sap que és l’esperit de
vida dels homes el que s’enlaira cap amunt, i que és l’esperit de la bèstia el
que davalla cap a terra? I he vist que no hi ha res de millor per a l’home que
fruir de les seues obres, ja que aquesta és la seua paga. Perquè, ¿que li farà
conèixer allò que hi haurà després d’ell” (Qo. 3, 20-22)
“En una noche obscura...” (S. Juan de
Amb el vell filòsof
El vell
filòsof,
amb el seu fanal,
escodrinyava el món.
Moltes foscors i tenebres,
per a la dèbil flameta
d’una llàntia d’oli.
Els fills dels vells filòsofs,
els nous científics,
amb un fanal de potent llum
van aclarint l’univers:
tot just si queden racons de foscors,
ja no hi ha lloc per a la tenebra.
Els vells filòsofs
no s’avenien
amb els éssers de les tenebres.
Els fills dels vells filòsofs
ja no veiem espai per al misteri.
Tan sols humus
Milions i milions d’anys...
fins que en un racó de l’univers
un ésser es desperta,
es dreça,
es mira,
i mira entorn seu:
immensitat aclaparadora,
forces incontrolades,
perill i temença.
Qui s’amaga amb tan gran poder?
Qui em serà propici?
Serà el sol,
la lluna,
o quin estel?
Serà l’animal amb banyes,
l’equipat amb ales,
o
aquell que s’arrossega pel terra?
Serà un ésser excepcional,
suma de tots ells?
Passat l’atordiment del despertar,
aquell ésser,
sabent-se humus,
es veu ja distint:
Aquell que s’amaga amb gran poder,
l’únic que li pot ser propici,
es imatge i semblança de l’home.
Cada vegada més despert,
observa i observa:
i veu que l’arbre és arbre,
l’estrella es estrella,
i l’home tan sols és humus.
Solitud
“El silenci etern dels espais
infinits m’esborrona”
(Pascal, “Pensaments” 201)
No hi ha
qui escolte el nostre prec,
no hi ha
qui tinga cura de nosaltres.
Si des d’aquest racó
contemplem l’univers:
tot és vastitud inabastable,
paorosa transformació,
aclaparadora solitud.
Si mirant de nou la terra
contemplem l’home:
ell és llampec enquimerat,
flor d’un dia
en el prodigat temps de
l’univers.
On ets tu, Senyor?
Auschwitz
A dentegades d’insaciable fera
vàreu ser desbastits.
Marcats amb la divisa de la tribu,
guiats com ramats per les andanes
pels crits i trompades dels soldats.
Humiliació i por!
Hores i hores,
dies i nits
dins dels vagons.
Llum esvaïda al dia,
foscor allargassada a la nit.
Incertesa i temor!
A la fi,
la monstruosa locomotora traspassa
la triomfal porta de l’avern.
Lancinant separació dels éssers estimats.
Tria dels útils per al treball forçós,
la resta per al zyklon B.
Fàbrica amb plena producció de mort,
els seus obrers vencent la debilitat
per poder sobreviure.
Anihilament i horror!
Un dia,
a trenc d’alba,
els qui encara esteu vius,
sentiu l’aire suspès entorn
vostre.
Vagueu com espectres
entre les escombraries,
els munts d’ulleres i
sabates,
les despulles apilades
dels últims companys
desapareguts.
De sobte,
era a trenc d’alba,
els ulls d’un soldat
jove...
i altres i altres al
darrere.
Son ulls amics
transmetent-vos
la bona nova de
l’alliberament.
Era a trenc d’alba,
mes vosaltres porteu
ja per sempre
la nit molt
endins.
Bagdad
“Vora
els rius de Babilònia
ens assèiem tot plorant...”
(Salm 136, 1)
Vora els rius de Babilònia,
dominats pel poder de sempre
i allunyats de la seua
terra,
amb l’ànima trista s’asseien,
les cítares penjades al
salzes,
el cant ja impossible.
Vora els rius de Bagdad,
dominats pel poder de torn,
crideu de dolor rebentats
per les bombes
i ploreu impotents i
amb ràbia en la pròpia terra,
deturada la dansa i mut el
cant.
Vora els rius
d’arreu el món,
oprimits per tots els
poders,
afeblits i sense ràbia,
ja sense cants i tristament,
quanta gent no troba la seua
terra!
Palestina
“...una terra bona i espaiosa,
una terra que regalima llet
i mel...” (Ex. 3, 8)
Terra roja
que regalima llet i mel.
Terra roja ensagnada:
per egipcis i assiris a Meggido;
per la sang dels cananeus
vessada per les dotze tribus;
per la sang de les dotze tribus
vessada
per moabites,
edomites i ammonites,
pels filisteus,
per
babilonis i assiris,
per grecs i egipcis,
per
Terra roja ensagnada
per la sang de qui parlava
d’amor i pau,
per la sang alliberadora de tanta sang.
Terra roja ensagnada
pel domini conqueridor
dels
seguidors de Muhammad.
Terra roja
ensagnada
pel
domini arrabassador
dels creuats de Jesús el Crist.
Terra roja de nou ensagnada
pel domini anihilador
dels seguidors de Moisès i els profetes,
pels que tan horriblement conegueren
el vessament de la pròpia sang,
pels que ara no els tremola la ma
vessant tanta i tanta sang
davant la nostra mudesa.
Pietat
Negra
Peu de foto: mare ruandesa
amb
el fill mort als braços”
Sobre la falda d’ella reposa
el negre cos del seu fill mort,
el cap caigut i els braços flàccids,
i en la faç d’ella el suspens dolor.
Sembla una imatge més entre tantes
De la colpidora tragèdia
dels “ Grans Llacs” anomenada.
Esprement de l’home el dolor,
pell negra i marbre blanc es fonen,
mostrant tant de violent desamor.
Darfur
Peu de
foto: dona sudanesa
plorant
a Darfur.
No et coneixíem.
No ets una star de
Hol·lywood:
vius a menys quilometres,
però ets més llunyana.
Algú dels nostres et va veure:
corprès,
ens va enviar la teua
imatge.
Els ulls clucs.
Res queda ja per veure
al teu entorn:
ja no hi és la terra
per a sembrar i viure,
ja no hi és el blau del cel,
ja no hi són els éssers
estimats.
Allà dins recollida,
tan sols una immensa dolor.
Tan immensa que les mans al
cap
tracten de sostenir el seu
pes,
tan desmesurat que al defora
el teu rostre ha encongit,
tan infinit i dominant
que ha eixugat el pou de
les llàgrimes:
uns ulls a penes
humits
i dos gotes
detingudes.
Fora massa
abundància,
de res que no siga
dolor!
Geografia no
reglada
El nord és a dalt
i el sud és a sota.
Mirada espacial
apresa quan infants.
Sempre el de dalt
oprimeix al de sota.
Aquesta nova mirada
tan antiga com la humanitat,
ben bé que és complida
al nord i al sud
a l’est i a l’oest!
Dominats pels de dalt,
perduts els punts cardinals,
vagueu per la terra:
presoners i condemnats,
exiliats,
refugiats,
marginats,
immigrants...
desterrats de la vida.
Home,
salvatge intel·ligent
“L’home
és un llop per a
l’home”
(Hobbes, “Leviatan”)
Home arrossegat pel
seu desig,
conqueridor
insaciable,
cruel i monstruós:
des del pal i la queixalada d’ase,
al metall afilat
i la pólvora
comprimida,
les bombes de
fragmentació
i la sempre
amenaçant bomba nuclear...
Home intel·ligent,
Intel·ligent
salvatge.
Decebedor monstre,
matèria
per amarar.
Šeol
Llastrats amb tants afanys
rodolem cap a l’avenc.
Arrossegats per aigües turbulentes
som engolits al seu regolf.
Avenc, regolf o dalla,
fatalment
ens traspassa al šeol,
de tornada al no-res,
al prest oblit per
sempre.
Porucs i atemorits
“Els homes, al no poder
remeiar
la mort, la
misèria i la ignorància,
s’han
posat d’acord, per a ser
feliços, en no
pensar en elles”
(Pascal, “Pensaments” 133)
Ganivets
glaçats dins l’aigua
ens intimiden amb
paralitzant fredor.
Porucs i atemorits,
ens enardirem amb el cobejós joc
de la plata i l’estimat or.
Sagetes afilades per l’aire
ens amenacen amb nafres i dolor.
Porucs i atemorits,
ens desfogarem amb el falaguer joc
de la fama i el grat honor.
Espases roents dins el foc
ens encerclen amb hòrrida coïssor.
Porucs i atemorits,
ens distraurem amb l’obstinat joc
de la frenètica ocupació
Presons com avencs dins la terra
ens engoleixen amb abismal foscor.
Porucs
i atemorits,
ens esplaiarem amb l’incessant joc
d’atordidora diversió.
Marcit el nostre cor
en tan dissortats jocs,
potser oblidarem la dama
fornida amb la dalla.
.
MATÈRIA
“I la pols se’n
torne a la terra, com ja
hi era, i l’esperit
retorni a Déu, que el
va donar”
(Qo.12,7)
Anhelosa
matèria
Partícules i àtoms,
elements i molècules,
cèl·lules de vida i consciència.
Pols d’estrelles.
Matèria.
Humus.
Humus!
Home!
Mes,
qui és qui habita dins teu?
Et submergiràs
en les aigües profundes del
teu anhel,
fins que brolle un doll
elevant-se cap el cel.
Matèria somiadora
“la plenitud eterna de la rosa,
una suprema eternitat de flor”
(S. Espriu)
Nombrosos laboratoris cel·lulars
transformant la matèria mineral en
vida.
Exuberància d’arcbotants neurals,
en arbòria construcció,
fent de la vida consciència.
D’aquest humus
una rosa ha brotat,
i tu amb ella,
no content amb el fugisser instant,
vas somiant eternitat.
Amarada Matèria
“con sola su figura
vestidos los dejó de hermosura.”
(S.
Juan de
La rosa amb el
seu somni
de l’humus la saba va bevent,
i sobre ell retorna amorosida
els seus colors estenent
la seua aroma expandint.
I tu escoltes una melodia
per la rosa i el seu somni
cantada,
ja d’antic acompanyant-te
cada cop més perceptible
joiosament amarant-te.
PARAULA
“Déu és amor, i el qui està en
l’amor està
en Déu, i
Déu està en ell” (I Jn. .4, 16)
“¡Que
bien sé yo la fonte que mana y corre,/
aunque es de noche!” (S. Juan de
Dues Paraules
Dues paraules
han glaçat el teu cor:
maldat i mort!
Tan sols una Paraula
l’abrasarà de nou:
Amor!
“El qui estima és pacient, és bondadós...;
no té enveja, no és altiu...,
no s’irrita ni es venja...”
I
Immers en la neciesa
cal travessar deserts d’amor.
Aleshores no et
poden faltar
l’aigua i el
pa
tampoc la sal,
per no
defallir.
II
Set afeccions capitals
a l’aguait,
atemptaran la teua raó.
Aleshores tan sols un
suport,
la raó de l’amor,
et podrà enllestir.
III
Neguitós per tantes coses,
com per
espessa selva,
el pas treballós
i la visió
minvada,
a la fi
el grat repòs
d’una clariana:
obert
l’horitzó se t’ofereix
àgil ja el teu pas.
IV
I ja en la clariana,
amb pa i aigua només,
alleugerit de tantes coses,
joiosament fruiràs
del blau i el verd
i del vol dels ocells.
V
Les aigües
assossegades,
la límpida llum rebent,
de l’home vas albirant
el seu fons mes joiós.
Secret
El cos per a la dansa
està nafrat.
Els domassos per a la festa
estan tacats.
I
el gris s’estén
per tot arreu.
Mes tu ja saps on trobar
el bàlsam i el lleixiu,
el secret del groc, del roig i el blau.
Encontre
Caminaves per fosca nit
amb l’ànima abatuda
i
mirares cap a l’alt
on
es la llum a les finestres:
allí trobares
el cos par a l’amor.
Eros
Amb garcilacià delit
contemplaves
aquella nimfa que lascivament nedava
en la quieta corrent d’aigua clara,
fins que dolçament venint a la ribera
el seu peu nu sobre fina herba posava.
Convidat per la llum dels seus ulls,
amb
tendror t’acostes
suaument
la seua pell acaronant:
junts
visiteu turons i fondalades
fruint a duo a les obagues i els
indrets molsuts.
Ja en l’abraçada fosos
el suc beureu de les magranes:
allí on naix la vida
allí on de nou naixeu.
A Dorothy
Stang
Qui no et coneguera,
a primera vista,
poc podria témer ja de tu:
una dona
dèbil i velleta.
Però ells, ben bé et coneixien:
la teua gran estima pels dèbils
pels “sense terra”,
la vigorosa força
de la teua paraula de denúncia.
Enfurits t’abateren:
tan sols pogueren
amb el teu dèbil cos
de dona velleta,
més la teua paraula imbatible
continua estenent-se
a onades infinites.
Forjadors
d’utopies
Un foc es va encendre:
d’arreu el món els més humils
portaven la torxa
de la justícia final.
Als darrers anys, el foc,
vençut,
tan sols és afeblit caliu:
“La fi de
No podem deixar de creure:
“des de l’arrel canviem el món”.
Aportarem a aquell caliu
les nostres minses branquetes i...
bufarem amb esperança.
Mireu,
ja de nou s’aviva la flama:
Seattle, Praga, Gènova....
Porto Alegre...
Mireu,
ja altre món espurneja.
Utopies
Jo tinc un poema
que parla d’Amor.
Tu vas fent una cançó
a cops de Justícia.
Ell sap una balada
que s’atreveix amb Déu.
Tots en sabem de poemes
que
canten utopies i somnis.
Profeta
“ I
i visqué entre nosaltres”
(Jn. 1, 14a)
Et sobraven paraules:
la facúndia dels entesos,
la mancada servitud als costums.
Tan sols et bastava
la paraula nascuda molt endins:
Amor.
Amb l’única paraula,
en confiança transformada,
intimares amb qui no te nom:
Abba.
Tu,
entre els místics, savis
i profetes,
submergit en l’anhel de l’home,
afilant la consciència,
ponderares proximitats
albirares llunyanies.
Ens vas oferir
amb so d’eternitat.
Lucidesa
L’amarada ment
bells
paratges ens va oferint:
blau
i verd,
i el
vol dels ocells.
Però molts,
obtusament,
no transiten els bells camins:
feristeles serpentejants
paralitzen la seua ment.
Alguns,
dissortadament,
mai conegueren la
bella terra:
naixeren en la fosca
bornant per sempre lúgubres galeries.
També altres,
tristament,
oblidaren els camins de la seua terra:
corcons de l’entropia
desferen la matèria del seu anhel.
Orfeu
“Puja
un arbre llavors.
Pur sobrepujament /
Oh, canta Orfeu!
Oh gran arbre a l’orella! /
I tot callà”
(R. M. Rilke)
Per
plagues i malures
la
rosa deformada,
els seus colors va esmorteint
la seua aroma minorant.
Emmudida ja la melodia
de la rosa i el seu somni,
tu de nou vas sentint
de les irades
feres el seu bram.
La
llum de nou
Clivelles i esvorancs,
racons de llorderia,
en la molt noble
i vetusta ciutat.
Vellesa i soledat,
nafres i malaltia,
dintre les cases
de la molt vetusta ciutat.
I
al cim de les muntanyes
la llum de nou
emergia.
Flama
“... i la bardissa cremava
sense consumir-se”
(Ex. 3, 2b)
T’adreçaràs cap a la bardissa ardent,
i allí,
de les iroses feres,
ferm t’alliberaràs.
Penetraràs dins la bardissa ardent,
i allí,
envoltat per la flama,
coratjós t’encendràs.
La
llum de nou
Clivelles i esvorancs,
racons de llorderia,
en la molt noble
i vetusta ciutat.
Vellesa i soledat,
nafres i malaltia,
dintre les cases
de la molt vetusta ciutat.
I
al cim de les muntanyes
la llum de nou
emergia.
Paraula
I
Les paraules,
cada
una d’elles,
semblen tan febles!
Corrent volen posar-se
sobre l’escaient
matèria.
Però tu saps unes
poques paraules,
que com els ocells,
només breument posar-se,
ja tornen al seu
vol.
També saps d’una paraula
que com el vent,
dòcilment acaronant la pell
flueix i se’n va amb ell.
II
José A. Valente
Les paraules a la matèria incrustades
sense
equívoc prompte s’aprenen:
l’arbre és arbre
i l’estrella és estrella.
Mes,
aquelles paraules que volen com els
ocells,
aquella paraula que flueix com el vent,
son tan delicades!
Amb paranys les cacem,
amb ximplesa l’enderroquem.
Així domesticades,
ja en paraules de la tribu convertides,
en fem la textura de la vida.
Laboriosament de nou despullades
ja
deseixides,
en soledat
a fosques i segur,
a la fi amb elles volaràs
amb ella per sempre fluiràs.
III
Penetraras dins
l’ombra de la cova!
Lentament,
clissaras els caramells.
Contemplaras l’espill de l’aigua!
Dolçament,
escoltaras el seu so.
Esguardaras amb cura la poncella!
Al seu temps,
ella s’obrirà.
Penetraras la fosca!
Contemplaras amb placidesa!
Al seu temps,
VOL
“I inclinat el cap, va lliurar
l’esperit”(Jn. 19. 30)
“Tras de un amoroso lance,
y no de esperanza falto,
vole tan alto,
tan alto...
(S. Juan de
“Entréme donde
no supe,
y quedéme no sabiendo,
toda ciencia trascendiendo”
(S. Juan de
Buidament
I
Recordant al pare i el seu càntic
a l’estil de Maragall.
Sempre serà prompte
per a deixar
el blau i el verd
i el vol dels ocells.
Sempre envejaré conèixer un poc més
la vida dels fills
la dels fills dels fills.
Mai en tindré prou
amb el poc d’utopia ja
assolida.
Sempre desitjaré refinar més
la paraula buscada.
II
Ausias March
Deixaré ciutats i llogarets
els seus carrers i monuments.
Altres passejaran aquells indrets.
Deixaré camins i paisatges
i aquell per mi amb cura conreat.
Altres el fruiran amb nous afanys.
Deixaré músiques i literatures
omplint a reblir el meu delit.
Pot ser algú se’n servirà.
Deixaré tot allò que era tan meu
i ja a la fi escoltaré la melodia
tan amorosament allí buscada.
III
Blaise Pascal
La planta de la iaia
s’ha marcit.
La vaixella de la mare
s’ha esquinçat.
La joia regalada a l’amada
s’ha perdut.
Una dent
s’ha fet malbé.
La pell s’ha poblat
de creixements i flonjors.
Articulacions i músculs
crepiten en anant.
A poc a poc
cada vegada amb més rapidesa
trencant la barrera del temps,
la matèria s’esvaeix.
A l’abisme em precipite.
I la terra cedirà
i cauré mirant al cel.
IV
Per a Ramon i tants malalts,
al termini del seu camí.
Tingueres mans:
per a donar
i per a retenir.
Tingueres
ulls:
per a somriure
i per a recriminar.
Ara,
desarborat,
tan sols et queda l’oïda:
per a sentir soroll de desitjos, i en
ells
escoltar l’anhel de l’home,
fet aire com les paraules,
i amb ell poder volar.
V
Espatllats per constant
activitat
els laboratoris
cel·lulars s’esfondren,
buits el canals de vida,
pels detritus col·lapsats els col·lectors.
En aquest desori,
l’arbòria construcció s’extingeix
a poc a poc
i el seu cablejat
queda per sempre mut.
I aquella rosa
d’aquest humus brotada
deixarà volar el meu somni.
Dreçat xiprer de Silos!
t’atrevires en el vol.
Sobre tu t’enfonsaràs.
Aus,
ja lliures,
del teu costellam
volaran.
L’arbre arrelat
en la fondària bevent,
a les aus niarà
que volen pel cel.
També el meu anhel
nodrint-se en l’amor.
Quan es tornarà
llenyós,
es cremarà al foc.
I el meu anhel
atiant-se en l’amor
fluirà amb el vent.
San Juan de
M’adreçaré
cap a la bardissa ardent,
i ja en flama transformat,
l’espai creuaré
i amb el foc me n’aniré.
Ja
el desig
per
l’amor
en
anhel sublimat,
el seu alè
respiraré
i amb ell me
n’aniré.
Llisca l’aigua
s’escapa el vent,
fuig el núvol
i el foc s’esvaeix.
Me n’aniré amb l’aigua,
amb
el núvol, el foc i el vent.
Pols d’estrelles sóc,
romandré a la terra.
Mes pols amarada,
me n’aniré amb l’aigua,
amb el núvol, el foc i el
vent.
La matèria amarada
per la rosa i el seu somni,
va consumint-se,
en
concavitats buidant-se.
I aquella sola
paraula,
per la rosa somiada,
ingràvida ja
com fletxa afilada
tibant a l’alt
et llança...
traspassa...
“...en parte donde nadie
parecía”
(S. Juan de
Ja
no hi ha mancades imatges:
ni estels
ni éssers vius
ni Déu semblant a l’home.
Ja no hi ha aigua
ni
foc
ni vent,
ni el vol dels ocells.
Ja no hi ha paraules.
“L’amor
no cessarà mai”
(I
Corintis 13, 8)
Gosem tan sols
balbotejar
alenar l’Amor.
INDEX DE
POEMES
CRIT
Amb el vell filòsof................................................... 5
Tan sols
humus........................................................ 6
Soledat.....................................................................
7
Auschwitz................................................................
8
Bagdad....................................................................
9
Palestina.................................................................10
Pietat
Negra...........................................................11
Darfur.....................................................................12
Geografia
no reglada.............................................13
Home, salvatge
intel·ligent.....................................14
Šeol.........................................................................15
Porucs
i atemorits..................................................16
MATERIA
Anhelosa
matèria....................................................19
Matèria
somiadora.................................................20
Amarada
Matèria...................................................21
PARAULA
Dues
Paraules.........................................................24
L’amor és
bondadós................................................25
Secret.......................................................................27
Encontre..................................................................28
Eros.........................................................................29
A Dorothy
Stang......................................................30
Forjadors
d’utopies..................................................31
Utopies.....................................................................32
Profeta.....................................................................33
Lucidesa...................................................................34
Orfeus......................................................................35
Flama......................................................................36
La llum de nou........................................................37
Paraula...................................................................38
VOL
Buidament...............................................................43
Dreçat.....................................................................48
L’arbre....................................................................49
M’adreçaré.............................................................50
Ja el
desig...............................................................51
Llisca......................................................................52
La
matèria..............................................................53
Ja no
hi ha.............................................................54
Gosem....................................................................55
