sábado, 4 de septiembre de 2021

 


 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


 

 

 

 

 

 

 

 

Amarant el Temps

 

Xavier Penya-roja

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

      

 

XÀTIVA 2016

 

 

 

 

 

 

 

 

 


 

 

 

 

 

 

 

 

 

Cales en l’humus

 

 

“Com les fulles ufanoses d’un arbre exuberant

que unes cauen i altres creixen,

així són les generacions humanes:

l’una mor i l’altra naix”

(Siràcida, 14, 18)


 

 


 

 

Oh riu sempre anhelant!

                                          

                                                  Represa del meu poemari:

                                                 “Cant d’antiga melodia”

 

Berles de terrissa aterrades

entre les runes d’altres temps,

                 fins a mi arribeu parlant-me

                 d’antiga fam, d’antiga set.

      

                 Colors, sons i paraules

                 afrontant i vencent al temps,

                 creacions d’artistes

                 de l’home preservant l’anhel.

      

                 Homes i dones sense nom

                 el vostre crit llançat al vent.

 Homes i dones pel món

                 el vostre cant cercant cel obert.

      

Oh riu sempre anhelant

fluint pels indrets del temps,

la vostra llum irradiant

amb fulgurants llampecs!

 

 

 

 

7

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

8

Estret de les Aigües

 

Vall de Neander,

el teu riu donà vida

a l’homo Neandertal.

 

Vall de l’Estret de les Aigües,

llera del riu Albaida i Cova Negra,

habitacle del nostre Neandertal.

 

Corprenedores troballes:

fèmur i radi,

mandíbula i dents...

útils per al vostre sobreviure;

parietals d’adult,

fragment cranial infantil...

receptacles de la vostra ment.

 

El vent del temps porta hàlits

que fins a mi arriben,

passejant per la vostra vall.

 

 

 

 

 

 

9

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

10

 


Palaus exhibits

 

Palaus antics restablida

la vostra perduda semblança.

Joies de la nostra historia,

del nostre patrimoni!

Vos exhibim amb molta ufana.

 

Parets restaurades,

buides i fredes

ençà del temps:

on és la vostra benanança

i les vostres festes?

on sou aquells

que hi habitàveu?

 

Ara en algun sepulcre

de claustre monàstic,

el vostre nou palau.

 

Avantatgeu

als que habitaren les cabanes,

ara les despulles sota terra?

 

 

 

 

 

11

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                                            

 

 

 

 

 

 

 

12

Despulles  d’Alarcos

                                          

                   Imatge corprenent d’una excavació

 

Per atzar t’han nomenat

portaveu dels teus companys,

escombraria llançada en comuna fosa.

La teua ossada emergint d’entre les despulles,

cimejant el crani amb mirada buida instant

el nostre esguard.


Tenies ganes de viure,

et dugueren al camp de batalla.

Pot ser ni tan sols confiaves en aquell

tan desgavellat afer.

 

Tenies por, com no!

Però tu no manaves ni de la teua vida.

La mort t’arrabassà i et tiraren a la fosa,

ja inaprofitable,

junt als teus companys.

 

La teua mirada buida sembla ens suplica:

centellejant encara un hàlit del que fores,

              ens fonem en un mateix vent.

 

 

 

13

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

14

Benet XIII a Peniscola

 

Sobre pedra aïllada dins la mar

governes l’Església,

solitari i ferm en la teua raó.

Tu ets Petrus.

 

La remor de la mar dolçament

t’endinsa en la consolació,

Boeci sobre el faristol i

tants altres savis al teu entorn.

 

Mes,

la mar és inestable com

la nostra fortalesa,

batent amb fúria la roca.

A través del finestral mires

cap a l’est on la mar és immensa, tant

que et va entelant la llunyana Roma

 

 

 

 

 

 

 

 

15

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

16

Roma

 

Esveltes columnes enlairades

vestigi d’antiga grandesa:

fòrums, basíliques i temples,

amfiteatres, circs i termes,

aqüeductes i calçades...

“Roma caput mundi”.

Tot en tu és ja ruïna.

 

Nombroses esglésies,

guarnides amb els teus marbres,

envaïren el teu enderroc.

 

Basílica de Sant Pere,

temple i fòrum d’un nou poder.

Grandiositat marmòria.

“Ecclesia Romae,

caput urbi et orbi”.

 

Una imatge en marbre blanc,

dolorida i tendra,

em trasllada a terres de Palestina:

pels seus camins un home jove,

ara mort sobre la falda d’ella,

parlava d’un Déu d’amor.

 

 

 

17

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

18

Historia anhelada

 

           “Mi puesto en las fronteras me había mostrado

                   una cara de la victoria

                   que no figura en la columna trajana”

                                 Memorias de Adriano, M. Yourcenar

 

Arcs de triomf,

columnes victorioses!

Despietada dominació

gravada en pedra. 

 

Moments en el temps aclamats

centre i focus de civilització.

Per què finireu?

 

On és allò d’amagat dins l’home,

assenyat i humil,

no perible,

avinent per conduir la historia?

 

 

 

 

 

 

 

19

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

20

Humana Comèdia

 

Molts anys ja

que al cor de la ment,

el volca límbic entrà en ignició.

Passions en pugna

ordidores de la nostra historia.

 

Acompanyats per Virgili veiem

els cercles infernals

impregnant la història,

amb avidesa depredant:

exiliats i marginats,

nens sense futur,

dones amb temença,

desterrats de la vida...

violència i mort.

 

Amarats amb la Passió de Beatriu,

niada al mateix cor de la ment,

somniarem el paradís de Dante. 

Amb arduïtat va obrint-se pas

dins la història!

 

 

 

 

 

21

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

22

Graneja l’espiga

 

                                         “L’home bo,

                                          del bon tresor del seu cor,

                                          en trau la bondat...” (Lluc 6, 45)

 

Vents primaverals verdegen

el blat naixent de la lluita,

graneja l’espiga

anunciant la utopia.

 

Espera amenaçada per ventades

de tramuntana i ponent...

Ràfegues de raons obcecades

i de sentiments ferits,

agosten la collita.

 

On el suport ferm

transformador de la historia?

 

 

 

 

 

 

 

 

23

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

24

A la manera de Machado en “Elogios”

 

Record de gratitud per als qui, 

ja sumits en l’humus,

assistiren a la forja de la meua ment.

 

Acreditat expert en art,

Alfonso Roig em transmeté un raig

de la seua sensibilitat.

 

Esser d’ontologies i metafísiques,

Rafael Martínez Ferri confià

en el meu procés intel·lectiu. 

 

Estudiós del pensament filosòfic,

Eduardo Poveda em mostra

la idea nuclear de Marx.

 

Ja endinsat en herències teològiques,

Agustín Andreu m’oferí l’eina adient

per esporgar fe i teologia.

 

Home savi i avantatjat al seu entorn,

Josep Espasa m’obrí l’horitzó

de la teologia negativa,

del Jesús de Palestina.

 

Cales en l’humus més proper

pervivint encara en mi.

 

25

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

26

Pessimisme esperançat

 

Encara adolescent,

aquell professor et va dir:

“abogado de causas perdidas”,

tal una premonició de futur.

 

Quan jove et donares

a la fervent tasca renovadora.

En la comesa

aprofundires el coneixement:

“amare aude”,

camí d’humanització.

 

Mes mire la historia i el present

i aquell horitzó de futur s’esvaeix,

sembla impossible. 

La nau en que solquem el temps

capcineja a mercè del temporal,

el far no s’albira. 

 

Tan sols em queda,

“advocat de causes perdudes”,

creure que es pot amarar l’entorn.

 

 

 

 

 

27

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

28

 

 

 

 

 

 

 

 

 

In Itinere

 

 

 

“... Si s’aparta del seu camí,

  la Saviesa l’abandonarà...”

  (Siràcida 4, 19)


 

 


 

 

 

 

 

 

 

 

I

 

 

 

“Descubre tu presencia,

y máteme tu vista y hermosura...”

                          (“Cántico Espiritual", S. Juan de la Cruz)

 

 


 

 

 

                                                 


 

Òbric la finestra

a la fresca matinada:

el cos es delita,

i el goig m’envaeix.

 

Què bo és poder trobar

noves matinades!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

33

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

34

Llegint poesia en nit encara fosca

l’alba anuncia el dia.

 

La repetició sabuda no anul·la

la sorpresa d’un nou dia.

 

La nit i el dia

                 en moviments de dansa

de la terra i el sol.

 

Immersos en aquesta dansa,

dansadors sufís,

ens deixem dur en el temps

d’amorosida saviesa. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

35

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

36

                                                       ... hacer volar

                                                      al pajaro de arcilla para siempre”

                                                              “Mandorla/Iluminación” J. A. Valente.

 

Dona i Home,

humus

de la terra sorgits,

cridats amb tots els essers

a la dansa nupcial.

 

Dona i Home,

fidel desig amorosit!

Carn en carn plegats

fins la fusió dels llavis en el bes,

gojosa immersió

en la llum de les mirades.

 

Dona i Home,

Humus,

cridats al vol en la dansa.

 

 

 

 

 

 

37

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

38

El temps treballa entelant

el cos de teranyines.

 

Deixa

que els meus dits el recorren,

els meus llavis el besen,

desvelant tota la seua bellesa.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

39

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

40

Carn ardent en flama,

fermesa d’antigues flamerades.

 

Carn, sempre viva,

mantens el  caliu

d’una carícia,

d’un bes.

 

Carn, sempre viva,

tostemps anhelant l’estimada.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

41

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

42

Quan de bo el retrobament

en l’enyorada

carnalitat de l’amor!

 

Pell amb pell en l’abraçada nua,

travessem l’endurida epidermis

per tanta crosta acumulada.

Pell amb pell en l’abraçada nua,

endinsant-nos l’un en l’altre

com en delitós mar inesgotable.

 

Llavi amb llavi en carnalitat de bes

fluint als resplendents ulls,

palès als joiosos rostres.

Venturosament disperses

les ombres de l’aïllament!

 

Vol d’un únic cos

assaborit en  fugisser moment,

diluint-se en quotidià viure.

 

Ajuntem sovint els nostres cossos nus.

Arrabassats per tant radiant flamerada,

amerem d’amor la vida.

 

 

 

 

43

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

44

Surge amica mea

i donam la mà.

Em delite per beure el teu amor

en la dolçor dels teus llavis.

 

La teua ànima amorosida

brolla als teus ulls.

No em tanques la finestra!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

45

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

46

Travesses el Jardí del Bes

en una tarda de primavera:

brots nous i tendres,

cant dels ocells,

lluminositat.

 

Són ja moltes primaveres!

Quan menut embriagat

pel flaire de les acàcies...

Ja gran amb els fills

per aquest mateix jardí...

                Tot ha anat passant,

fugint.

 

Flueix dins teu la saba,

tostemps reverdit.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

47

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

48

Entre els records

que fixen el passat

sobre el tauler de la memòria,

un acut sovint.

 

Evocant moments preterits,

els fills de sobte es fan presents:

el primer balboteig,

les estones casolanes,

les excursions pel camp...

l’ardu desplegament jovenívol.

 

Fort lligam el dels fills!

Per força mudant

en fil de seda,

en tènue fil d’aranya...

 

Resseguint cascú les seues òrbites

romanen els afectes.

 

 

 

 

 

 

 

49

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

50

A l’alba

isc a la terrassa:

estreles centellejant

entre l’incipient claror,

blaus i rosats

i un gran núvol gris.

 

Instant de gaubança

efímer.

 

Amb plena comunió de goig,

també tu serenament

et veus fugisser.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

51

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

52

En una matinada primaveral

per la muntanya màgica del castell:

la bellesa dels acants i

el cant dels ocells,

el tebi sol naixent entre l’arbreda,

la suau brisa i el límpid cel entren

per tots els porus del cos,

fins el més recondit de l’anima.

 

O és al revés,

l’ànima embriagada

endolceix el cos?

 

Hi ha moments que no cal res més!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

53

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

54

                                                     Si el món és tan formós, Senyor...

                                                     Amb quins altres sentits me’l fareu veure...

                                                     “Cant Espiritual”, Joan Maragall.

 

Al capvespre en la terrassa,

rodejat de plantes recent regades i

agraïdes amb les seues flors,

uns ocellets

entre les rames de la buguenvíl·lia

canten i es donen el pic.

Alce la vista deixant per un moment

el llibre que em té captivat.

 

La lluminositat d’aquesta hora,

minvada ja la seua fortor,

nítidament dibuixa

el calvari i la Penya-roja.

 

Sobtadament em copsa

un rampell d’eternitat. 

 

Rampell que és i ja no hi es,

com no seran el cant dels ocells,

la flor i la muntanya.

Ni tampoc aquestes paraules,

estoigs que custodien

                 el tresor de la  ment.

 

Però amb tot...,

rampell que és

i romandrà. 

 

55

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

56 

                                                           Allí me mostrarías

                                                      aquello que mi alma pretendía

                                                           y luego me darías

                                                           allí, tu vida mía,

                                                      aquello que me diste el otro día.

                                                      (“Cántico Espiritual”, San Juan de la Cruz)

 

La sorpresa d’una nova albada,

la caminada pel boscatge amb el vent

musicant entre l’arbreda,

la fusió dels llavis en el bes.

Estilets escindint les boires

de la minvada mirada,

aquella que no ateny

“allò que l’ànima pretenia”. 

 

               

Esclats a tocar d’ànima,

prompte diluïts en quotidiana vulgaritat.

Vivències cimals que intuïm

podríem fer-nos exclamar:

“Allí tot seguit em donaries

allò que l’ànima pretenia”.

 

 

 

 

 

 

57

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

58

 

 

 

 

 

 

 

 

II

 

 

  No et digues mai que, de cert, és sobrera la vida,

Ni que el pes de la mort trenca els besos a l’Hades,

 Ni que el cor del no-res et fa l’albada inútil.

 ( “Sis Bachianes” Antoni Ferrer)



 

 

                                   

                                                                                 Llegint a Joan Margarit

 

El poeta, immers

en pluges i records,

va endinsant-se en melangies del passat.

 

I mire la mà que sostén el llibre:

són les mans del pare,

rugoses i tacades,

aquelles amb les que jugaves de menut!

 

Afalagant la gent et diu:

què bé que estàs...

estàs igual...

I t’ho creus!

 

Però mires les teues mans...

els teus ulls al mirall...

I amb placidesa et dius:

Ets ja vell!

 

 

 

 

 

61

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

62

 

 

Tot fa ja tant de temps!

El bes de la mare a la nit

i el caliu familiar.

L’induït balboteig infantil

“sacerdote santo”,

dreçant el teu futur. 

 

Tot fa ja tant de temps!

L’adolescent  porfidiejant 

per sotjar el seu camí.

El jove ja madur,

tan acompanyat i

tan sol.

 

Sí,

Tot fa ja tan de temps!

Àdhuc l’encontre amorós

i l’emotiu adveniment dels fills.

 

Sí,

tot fa tan de temps!

I ara mire endavant i

queda tan poc de temps!

 

 

 

 

63

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

64

                               En el taulell hi ha una rosa

                             i un pètal s’ha caigut

                             i se l’ha engolit la mar...

                             Neus en el meu aniversari.

 

Hui m’he mirat a l’espill:

baix els pòmuls,

una concavitat s’ha fet present

palesant l’amagada calavera.

 

Com al final d’unes vacances

envaeix l’ànim l’enyorança:

s`ha acabat tan prompte el temps!

 

Acomplit

encetaràs nova travessia:

penetraràs en el secret de la mar

que engolí els pètals de la rosa,

ja no grisa i trista,

ara propera i lluminosa.

 

 

 

 

 

 

 

65

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

66

Laboriosa escalada pel temps!

Arribat ja al  seu cim,

tot va alleugerint-se.

 

Caminant per la cordal,

no et pots detenir,

rabent el temps et marca el pas.

Veus ja la fi a l’horitzó.

 

Malenconiós cerques en la memòria,

i entre tanta futilitat trobes

aquell cant d’antiga melodia

filó d’amorosida vida.

 

Quan a la fi et detingues voldries

aquest fora tan sols

en la teua memòria.

 

               

 

 

 

 

 

 

 

67

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

68

     

                                               Vicent Martínez en el record

 

Per avatars fortuïts,

ja entrats en anys,

confluirem en cercle d’amics.

                Ens veiem regularment:

excursions, passejos, esmorzars...

 

Un dia com tants,

de sobte,

la Dama es fixà en tu.

 

Des d’aleshores,

amb més lucidesa sabem

ella juga als daus amb nosaltres.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

69

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

70

Tornaves a casa

acabada la feina,

sobre la moto cavalcaves

cants de futur:

vivies en plena joventut.

 

En el camí,

ja prop del poble,

una corba, un pont:

sense tu adonar-te’n,

amagada,

la Dama t’esperava.

 

Sobre amorosit llac familiar,

una gran pesantor pertorbà

el cor dels teus. 

 

Passats els anys,

el llac és quiet.

 

 

 

 

 

 

 

71

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

72

Mort ja no hi ets!

Encara sí el teu cos

i al seu entorn els que et volien.

Prompte cendra a soles,

absurdament ben poca cosa.

 

Quedaran  petjades

del teu pas ja absent.

Persistents a l’inici:

el lloc a casa,

l’escriptori i els llibres...

Records encara càlids.

 

Poc a poc

tan sols

espurneig neuronal fugisser.

 

Passarà temps i,

per atzar,

algú trobarà aquell senyal

en un llibre que llegires.

 

 

 

 

 

 

73

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

74

Quan més propera,

menys paorosa ets!

No ja Dama de la dalla,

ara Dama de túnica blanca

envoltant-me com minyó.

 

Em feia basarda

pensar-me dins el taüt.

Ara em veig en camí

cap el foc i la cendra,

per anar-me’n

amb el núvol, el foc i el vent.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

75

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

76

Deleres el vol alliberador

i ets passerell de curt vol,

atret per reclam enlluernador. 

 

Quant desitjable aquell corrent que

et remunta, obrint-te els ulls

al recòndit secret!

 

Assaja el vol,

tempteja la corrent del vent,

gaudeix dins d’ella.

 

Arribat el moment

no ja molt llunya,

et deixaràs endur amb placidesa.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

77

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

78

T’esperaven pinces i bisturí

per sanejar el teu envellit cor:

fruïres del que t’envoltava

immers en instant  cimal. 

 

T’esperaven pinces i bisturí,

i amb comunió joiosa

la vida i la mort es fonien.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

79

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

80

 

 

 

 

 

III

 

“... cesó todo, y dejeme,

                       dejando mi cuidado

          entre las azucenas olvidado.”

                      (San Juan de la Cruz: Noche Oscura)

 

                      “Allí me mostrarías

                       aquello que mi alma pretendía...”

                            (San Juan de la Cruz: Cántico Espiritual)

 

                       “Entreme donde no supe,

                       y quedeme no sabiendo,

                       toda ciéncia trascendiendo”

           (San Juan de la Cruz: Coplas)


 

               


 

                Pot ser,

al primer revolt del temps

cal passar el seu llindar.

 

Des d’aquest indret estant

                          et preguntes:

                          què et vas a trobar?

 

I ningú et respon.

El silenci s`imposa.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

83

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

84

Preguntem al nostre entorn

i Déu no hi és,

caminem el temps

i no el veiem.

 

Silenci de Déu!

Soledat de l’home!

Apressats per afanys

caminem a fosques.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

85

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

86

                                         ¡Oh llama de amor viva,

 Que tiernamente hyeres

                                                      De mi alma en el más profundo centro!

   ...

                                                     Rompe la tela de este dulce encuentro.

                                                     (“Llama de amor viva” San Juan de la Cruz)

 

Tan sols subtil tela separa

vida i mort,

per a qui crema d’amor:

“Trenca ja aquesta tela

per a fruir de l’amor!”.

 

Murada pètria

entre vida i mort,

per als qui els moments cimals

escassos i fugisseres

no fereixen l’ànima.

 

Deixem caure la murada, quan

l’avanç dels dies ens treu

allò al que l’ànima

tan fortament s’afecciona. 

 

 

 

 

 

 

87

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

88

                                                               Érase un marinero

                                                               que hizo un jardín junto al mar,

                                                               y se metió jardinero.

                                                               Estaba el jardín en flor,

                                                               y el jardinero se fue

                                                               por esos mares de Dios.

                                                               (A. Machado, CXXXVII, III)

                                                                                             

Mar immens i lluminós

invitant-me al teu arcà!

He nedat nu en les teues aigües

fruint del frec del sol i la sal,

submergit entre les algues

i el seguici dels peixos.

 

Jardiner en vida!

He hagut d’esporgar i aclarir

despullant cor i ment,

per a fruir de la llum i els colors,

dels perfums i sons del meu jardí.

 

Immers en la mort plena nuesa

m’endinsaré en el misteri,

el secret de la vida,

la plenitud de la Paraula.

 

89

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

90

Silenci de Déu!

Déu amagat

a la foraviada mirada.

Pregunta a la fosca

on no s’hi veu res.

 

Silenci de Déu!

Déu amagat

a la foraviada mirada.

Llum i paraula

al sí del nostre silenci.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

91

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

92

TAULA DE POEMES

 

Cales en l’humus

 

Ho riu sempre anhelant........................................ 7

Estret de les aigües............................................... 9

Palaus exhibits.....................................................11

Despulles d’Alarcos.............................................13

Benet XIII a Peniscola.........................................15

Roma....................................................................17

Historia anhelada................................................19

Humana Comedia................................................21

Graneja l’espiga..................................................23

A la manera de Machado en “Elogiós”..............25

Pessimisme esperançat........................................27

 

In Itinere

 

I.-

 

Òbric la finestra...................................................33

Llegint poesia en nit encara fosca...................... 35

Dona i Home........................................................37

El temps treballa entelant....................................39

Carn ardent en flama...........................................41

Quan de bo el retrobament..................................43

Surge amica mea..................................................45

Travesses el Jardí del bes....................................47

Entre els records..................................................49

A l’alba................................................................51

En una matinada primaveral...............................53

Al capvespre en la terrassa..................................55

La sorpresa d’una nova albada...........................57


 

II.-

 

El poeta immers...................................................61

Tot fa ja tant de temps!........................................63

Hui me mirat a l’espill.........................................65

Laboriosa escalada del temps.............................67

Per avatars fortuïts..............................................69

Tornaves a casa...................................................71

Mort ja no hi ets..................................................73

Quan més propera...............................................75

Deleres el vol alliberador....................................77

T’esperaven pinces i bisturí................................ 79

Pot ser................................................................. 81

Pregunte al nostre entorn....................................83

Tan sols subtil tela.............................................. 85

Calidoscòpic mar................................................ 87

Silenci de Déu......................................................89